|
L'allioli de codony és un producte típic de la cuina de muntanya del Pallars tot i que també es fa en alguns indrets de l'Alt Urgell i la Cerdanya. Aprofita el cultiu del codony, una de les poques fruites ben adaptades a les temperatures fredes de muntanya, propi de la tardor. La major part de la collita s'utilitza per elaborar el codonyat i el que en resta es fa servir per aquest allioli.
|
L'ànec mut pertany a una raça criada a les zones rurals al voltant de Vilafranca des del segle XVI. La criança d'aquesta raça d'ànec ha revifat, juntament amb els galls de raça Penedès, des dels 1990 i actualment, és una de les més apreciades perquè la seva carn és menys greixosa que la d'altres espècies d'ànec.
|
Aquest peix ha estat una captura habitual al Delta de l'Ebre i és un dels ingredients bàsics de la seva singular gastronomia. Amb ella s'elaborava una conserva molt tradicional, el xapadillo, que els restauradors de la zona han tornat a recuperar.
|
L'anxova, Engraulis encrasicolus, és un peix que se sala a diverses localitats del golf de Roses, tot i que la població on més se n'ha mantingut la tradició és a l'Escala. Els grecs van introduir la tècnica de la conservació de la salaó i posteriorment els romans van continuar amb aquest art de salar i avui en dia encara es manté.
|
El conreu de l’arròs a Pals data del segle XV. Segurament, el cultiu d'arròs en aquesta zona fou introduït pels àrabs des de València. A finals del segle XVIII, els terratinents van voler-ne limitar el conreu per eliminar les malalties que en aquella època comportava. No va ser fins al 1900 que es va concedir el permís per tornar-ne a plantar.El clima particular de la zona arrossera de Pals, fa produir un arròs de gran qualitat. El clima, fa que la maduració del gra sigui més llarga que en altres zones de menor latitud i que el gra, un cop cuit, sigui més resistent.
|
El Delta de l'Ebre és la zona de Catalunya amb més tradició en la producció d'arrossos. En aquesta DOP hi ha sis varietats autoritzades: bahia, bomba, montsianell, sènia i tebre. Una vegada recol·lectat, l'arròs es deixa assecar, s'emmagatzema, es mol per treure'n la pellofa i les impureses i es renta abans d'envasar-lo.
|
L'explotació avellanera a les comarques de Tarragona data del segle XIII quan, fins i tot, ja existia una comissió per al comerç de l'avellana a la Llotja de Barcelona. El seu cultiu es va intensificar a les comarques tarragonines a finals del segle XIX, com un recurs per alleujar la plaga de la fil·loxera i la desaparició dels ceps. Actualment la reputació i qualitat d'aquesta fruita seca ha fet que adquirís la Denominació d'Origen Protegida.
|
|
L'avellaner és un arbre silvestre ben present a les muntanyes catalanes, la introducció del qual a les explotacions agràries de la Selva va tenir lloc al segle XIX, a causa de la crisi de la fil·loxera. Fins a mitjan segle XX, el cultiu de l'avellaner es feia exlcusivament en secà a les terres altes de Sant Climent, Costa de Sant Martí Sacalm, etc. A partir dels anys 1940 començà l'explotació de l'avellana en terres més fèrtils i, a partir dels 1950, la producció s'intensificà, amb la transformació de les terres al regadiu i la substitució generalitzada de les varietats utilitzades per la varietat Negreta.
|
|
La baldana d'arròs, similar a un botifarró, és l'embotit càrnic més popular de les Terres de l'Ebre i, fins i tot, s'organitzen baldanades populars.
|
El bitxo de Girona és un pebrot propi de la província de la Girona d'origen incert que es recol·lecta des del juliol fins a l'arribada de la tardor. La seva revitalització actual ha vingut de la mà de la restauració d'aquesta zona.
|
|
L'horta del Delta del Llobregat és ideal per a cultivar bledes, afavorides pel sòl permeable, la irrigació continuada i la insolació de l'àrea.
|
|
L'Alta Ribagorça és una de les comarques on s'hi fan més bolets i amb una gran tradició de conservar-los assecats.
|
|
Els borregos de Cardedeu són una especialitat dolça arrelada a aquesta localitat, documentada l'any 1770 a la vila, tot i que també se n'elaboraven en altres indrets de les comarques barcelonines. Des d'un principi, eren unes pastes que es feien a les fleques.
|
|
Aquests bunyols se solen menjar per Quaresma, i molt especialment el Divendres Sant, i es feien tradicionalment a les cases de pagès de la comarca. Es guarden bé durant molts dies i agafen una consistència més densa i per alguns més saborosa.
|
|
És una pasta seca i cruixent elaborada per primera vegada fa un segle aproximadament a les pastisseries i fleques del Vendrell. Actualment és una de les especialitats dolces més identificatives d'aquesta vila.
|
El fet que es consumeixi tradicionalment en un àpat comunitari com és la calçotada, ha fet d'aquesta ceba un producte molt arrelat a les tradicions festives catalanes i protagonista d'un acte social en sí mateix. La producció de calçots es concentra sobretot en les comarques tarragonines i el seu consum en temporada, de novembre a abril, ha esdevingut un acte gastronòmic de promoció turística de la zona.
|
|
Postre dolç d'ou i ametlla que tradicionalment es feia per la Festa Major a diverses localitats de les Terres de l'Ebre.
|
|
El cargol punxenc, Bolinus brandaris, és una varietat molt apreciada per al consum. És pescat sobretot per la confraria de pescadors de Vilanova.
|
|
La seva producció ha augmentat al Delta durant la segona meitat del segle passat com a cultiu alternatiu a altres espècies d'hortalisses. La introducció dels canals de regadiu i la seva adaptabilitat als sóls salins en van afavorir el seu conreu.
|
|
La Carxofa Prat, amb gairebé 100 anys d'història, és la reina dels cultius del Delta central i assoleix un mateix sabor i paladar de gran qualitat. Per tot això, actualment s'està treballant en l'obtenció del distintiu europeu de qualitat d'Indicació Geogràfica Protegida (IGP).
|
|
És una varietat de cigró menuda i autòctona de la zona de l’Alta Anoia amb una reconeguda qualitat gastronòmica que ha estat recuperat en els darrers anys per la difícil situació del cereal.
|
|
Cultivat tradicionalment per al consum domèstic a la vila osonenca d'Oristà, aquesta varietat de cigró es caracteritza visualment per la seva mida reduïda. Es tracta d'un cigró molt gustós i de cocció ràpida, més petit que el cigró habitual i amb pell molt fina, que es comercialitza en petites quantitats.
|
|
Les cireres d'en Roca són un conreu típic de tot el terme d'Arenys de Munt i és una varietat introduïda al municipi a finals del segle XIX des de l'Empordà per dos germans minaires que es deien Roca de cognom i que hi havien anat a treballar.
|
|
Fruita dolça selecta, de maduració precoç, amb una important presència a les zones de conreu de la comarca, concretament prop de 500 hectàrees cultivades. Durant la dècada del 1960 i amb la modernització de l'agricultura es van desenvolupar grans plantacions de cirerers, anteriorment associades a la fructicultura de subsistència, i es va convertir en un conreu molt dinàmic a la zona.
|
|
El Baix Llobregat produeix la meitat de les cireres de Catalunya, i n'és la principal comarca productora, amb unes 200 famílies que viuen del cultiu d'aquesta fruita, sobretot a les zones muntanyoses de la comarca. La població de Sant Climent de Llobregat, fins i tot, va rebre el nom de Cirerer del Llobregat durant la primera meitat del segle XX.